Lliguem caps: Feminisme i noviolència es va escriure en un moment d’apogeu del moviment pacifista europeu. Eren temps d’urgència. La Guerra freda enfrontava a dos blocs sota l’amenaça d’un atac nuclear. Les sigles en anglès de l’estratègia de Destrucció Mútua Assegurada (MAD), reflectien bé la bogeria del poder instituït del moment. Els quatre capítols que l’estructuren analitzen el món, la guerra, les institucions que sostenen i reprodueixen la violència; exposen les bases teòriques i els mètodes d’acció del feminisme i la noviolència; fan una crida a prendre les regnes de les nostres vides i marquen un horitzó cap al qual ens podem dirigir. Les autores del Grup d’Estudi sobre Feminisme i Noviolència cercaven promoure el coneixement de les idees i les pràctiques del feminisme i la noviolència al si del moviment pacifista. Volien lligar caps, mostrar que ambdós comparteixen idees, com el respecte per la vida humana i el desig de transformació social vers un futur sense violència. I que el reconeixement d’això multiplica les fortaleses dels dos moviments.

El periodista, dóna resposta a la frase de Jordi Évole «En Cataluña nadie nos ha explicado qué hay después de la independencia». No és una obra més sobre el Procés de les que ocupen les prestatgeries de milers de llars catalanes: és el llibre del Dia 1 de la Independència, el de la jove República Catalana. Des de la voluntat tenaç de generar debat i la irreverència desacomplexada marca de la casa, la comparació amb altres estats i el saber dels millors experts, Antonio Baños rebla el mostrari definitiu de preguntes, dubtes i propostes que cal plantejar-se per dibuixar el país del futur. Com definirem la nostra identitat? Com conjugarem les dualitats maulets/botiflers, castellà/català, urbanites/ruralistes? Com perfilarem la Diplomàcia, l’Administració o la Constitució?

El PSUC va ser més que un partit: va transcendir els esquemes de l’organització comunista clàssica i ha acabat nodrint de quadres tots els partits de l’espectre català fins als nostres dies. Tanta va ser la influència del PSUC, que va ser considerat un perill geoestratègic pels guardians del neoliberalisme. La CIA va contribuir a liquidar-lo. Als anys 60, l’afiliació a CCOO i al Sindicat Democràtic d’Estudiants li va donar molta força. I des del 1968, amb la condemna de la invasió soviètica de Txecoslovàquia i amb la participació en l’Assemblea de Catalunya, va esdevenir un partit transversal. L’any 1990, Antoni Batista va viatjar als EUA darrere la història del xèrif Wyatt Earp, però s’hi va trobar el complot de la CIA contra el PSUC. Anys després, l’assassinat d’un agent de la CIA a Barcelona li’n va donar les claus. Tot el que es diu en aquest llibre és veritat, però una veritat no sempre coneguda. A mig camí de la crònica personal i el periodisme literari, el llibre d’Antoni Batista es llegeix com una novel·la.

El suport a la independència a Catalunya ha crescut acceleradament els últims anys. Per què s’ha produït aquest canvi? És només conjuntural o serà definitiu? Per donar resposta a aquestes qüestions, Germà Bel dissecciona en aquest llibre els problemes nuclears de la relació entre Catalunya i Espanya. En particular, la dinàmica del conflicte entre grups, els seus efectes sobre les relacions territorials i les conseqüències que tenen en el funcionament de l’Estat; tots ells, assumptes que es projecten damunt àmbits de la política relacionats amb l’augment del suport a la independència: identitat nacional i sentit de comunitat (llengua i política educativa), raons econòmiques (relacions fiscals amb l’Estat) i oportunitats de futur en un món global (és a dir, infraestructures). ¿Ha deixat una part important dels catalans de considerar la reforma d’Espanya com a opció viable per assolir un encaix acceptable de Catalunya en el marc de l’Estat espanyol? La resposta a aquesta pregunta és la tesi que defensa l’autor, per a qui la percepció d’un menú limitat a dues oposicions —assimilació o secessió— és la raó per la qual cada cop són més els que prefereixen la segona alternativa.

Es tracta d’una anàlisi del procés de desconnexió mental dels catalans vers Espanya, d’aquí el títol del llibre. I comprèn el període 2005 (amb l’Estatut), fins la Via Catalana per la Independència (2013).

La consulta sobre la independència l’any 2014, la manifestació de la Diada amb més d’un milió i mig de persones al carrer, eleccions en clau plebiscitària, la societat civil manifestant-se en tots els àmbits… Deixem un país enrere per entrar en nous escenaris i Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, en un moment crucial de la història del nostre país, ha decidit prendre la paraula. L’autora posa la seva mirada en el país que som per fer-ne una anàlisi rigorosa i projectar-lo just ara, que ha deixat de veure’s com un somni per semblar una possibilitat. Perquè defensar la nostra sobirania econòmica, política i mental és una tasca que ningú pot fer per nosaltres, i ara, com bé diu l’autora, és l’hora de l’obra, de l’acció.

«Hom parla molt del dret d’autodeterminació, de vegades amb la mateixa frivolitat amb què podria parlar-se de passar les vacances a la Costa Blava. Crec que, en un context plenament democràtic, ni l’un ni l’altre dret no poden ser negats. Ara bé, jo puc estimar-me més passar les vacances sota d’un pi de Vallgorguina, malgrat que més d’un estiracordetes em retregui despectivament que Vallgorguina és a quatre passes, que hi puc anar amb un dit i fet qualsevol cap de setmana i que, de pins, mica més mica menys, se’n troben pertot arreu. Puc renunciar al dret d’anar a la Costa Blava, però no puc desentendre’m de la llibertat d’expressió».

«Qui cregui en la democràcia i vulgui ser coherent, ha d’admetre que cada poble resolgui, ell mateix, per ell mateix, els seus afers; tots els seus afers. Que cap nació no estigui sotmesa ni mediatitzada per cap força externa a ella, ni per cap oligarquia situada al seu si. Que cada poble s’autodetermini; que cada poble pugui resoldre els seus afers per ell mateix, amb total independència. Que la independència nacional, que per als catalans sempre ha anat lligada a les formes de llibertat, de democràcia, de justícia social més progressives, no vol dir estar en contra de cap altra nació, ni significa viure d’esquena a cap altre poble, sinó tractar-se d’igual a igual i coordinar-se d’igual a igual amb les altres nacions lliures». Aquest recull d’articles i parlaments fets entre 1977 i 1983 mostren la vigència del missatge que Fèlix Cucurull va deixar en defensa de la llibertat i la democràcia per uns Països Catalans independents.

Diversos documents que expliquen des de la prehistòria fins a l’actualitat, com es pot utilitzar la tecnologia actual per la implantació d’una moneda telemàtica universal que faciliti la pau al món i la supressió de la moneda anònima.

«Les campanyes anticatalanes són l’expressió de la impotència dels espanyols per assimilar-nos. La seva incapacitat de seduir-nos políticament i culturalment els provoca la catalanofòbia, per la qual cosa només s’imaginen l’assoliment dels seus objectius imperials pel sistema de violència». Francesc Ferrer i Gironès demostra en aquest llibre que les campanyes anticatalanes no les ha inventat l’ABC o la COPE, perquè fa quatre-cents anys que duren. L’autor ha fet una tasca ingent d’investigació que arrenca en el segle XVII i acaba en els nostres dies, i defensa una tesi que resultarà polèmica: la catalanofòbia és l’origen i la causa del catalanisme polític.

La no-violència és la llei de la humanitat, com la gravetat és la llei dels astres. La gravetat —ens diu Gandhi— regula els astres des de temps immemorial però fou descoberta fa pocs segles. La no-violència regula la humanitat des del seu origen però ha estat descoberta ara. El descobriment de la llei de la gravetat permet fer coses, com els satèl·lits artificials, que abans del seu descobriment no es podien fer. També la presa de consciència de la llei de la no-violència permet a la humanitat de fer coses, com la descolonització de l’Índia per via no-violenta, que abans no es podia fer. Aquest és el primer volum sobre La no-violència en la pau i en la guerra, on reneixen els principals escrits de Gandhi, que segons la nostra coneixença mai no han estat publicats a Occident, triats per V. B. Kher i revisats personalment per Mahatmaji.

Les clavegueres de l’estat aporta testimonis i documents que avalen que hi va haver maniobres fora de la llei per part de les institucions de l’Estat Espanyol en contra dels adversaris polítics del Partit Popular. Gràcies a la feina d’investigació de periodistes com Patricia López i Carlos Enrique Bayo, del diari Público, i al documental «Las cloacas de Interior» produït per Mediapro —del qual l’autor va firmar el guió—, s’ha donat a conèixer l’escàndol més gran de la democràcia espanyola. Les clavegueres no són només l’Operació Catalunya, ni l’informe fals de Podemos, ni l’apunyalament a la doctora Elisa Pinto per encàrrec de l’exconseller d’OHL, Javier López Madrid, després de contractar Villarejo i tenir carta blanca per manipular informes per tal que la víctima passés per boja. Tampoc reneix amb l’arribada al poder del PP, no està només al servei del Govern —perquè en aquest país Govern i IBEX són indissociables—, i els seus membres tampoc són James Bond, com ens van vendre els mitjans als quals el comissari Villarejo, entre altres, alimentava cada dia. La claveguera és molt més, i com el demà, la claveguera no mor mai.

Iniciar una reflexió estratègica sobre l’alliberament nacional català és la intenció d’aquest llibre d’assaig manufacturat per Josep Guia, històric dirigent i líder del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), i que ha esdevingut un dels textos cabdals i canònics del debat ideològic independentista. Va ser publicat per primera vegada l’any 1985 i n’assolí cinc edicions en el mateix any, un veritable èxit de vendes i polític arreu del nostre país en un moment històric, la dècada dels vuitanta, de gran efervescència i arrelament de l’independentisme combatiu, l’únic existent, llavors, al nostre país. L’impacte fou tan i tan gran que s’instal·là en forma de debat perdurable als diaris i mitjans de comunicació, i que obligà a Guia a fer dotzenes i dotzenes de presentacions per tot Catalunya. Fou reeditat el 1997 amb el nom abreujat de Digueu-li Catalunya, edició de la que parteix aquesta versió digital.

En paraules del mateix autor, antic ambaixador de França a l’ONU, l’«obra exhorta als joves a indignar-se, diu que tot bon ciutadà ha d’indignar-se actualment perquè el món va malament, governat per uns poders financers que l’acaparen tot». Explica que, encara que «ens jugàvem la vida», en la seva època, ho tenien més fàcil per tenir els adversaris més ben definits: Hitler i Stalin. No obstant això, «… els joves d’ara es juguen la llibertat i els valors més importants de la humanitat». En 30 pàgines i escaig, l’autor fa una breu referència a la seva participació en la Resistència francesa, quan després de la declaració del règim col·laboracionista de Vichy es va escapar a Londres per posar-se a les ordres de De Gaulle. Després de ser capturat i torturat per la Gestapo, un cop acabada la guerra, es va convertir en diplomàtic, participant com a cap de gabinet de Henri Laugier, el llavors vicesecretari general de les Nacions Unides, en l’elaboració de la «Declaració Universal dels Drets Humans», redactada al Palau de Chaillot de París. Explica, així mateix, els valors de la Resistència i dels Drets Humans com també la seva postura, com a jueu, davant la vulneració dels mateixos per part de l’Estat d’Israel, i acaba fent una crida als joves a emprendre l’acció no-violenta per revoltar-se contra els poders del capitalisme, a través d’una «insurrecció pacífica». Inspirat en un discurs que Hessel va donar el 2008 per commemorar la Resistència, el llibret, d’unes 4.000 paraules en la seva versió original, està basat en tres entrevistes que Hessel va concedir a Sylvie Crossman, un antiga corresponsal de Le Monde. Crossman i Jean-Pierre Barou, caps de l’editorial Indigène, van preparar un tiratge de 8.000 exemplars. Hessel va renunciar als drets d’autor, demanant que fossin donats. El llibre actualment està traduït a més de trenta llengües i ha venut milions d’exemplars arreu del món.

Anarquisme i alliberament nacional, del desaparegut col·lectiu Ikària, és un llibre tant de crítica política com d’anàlisi històrica del moviment llibertari català i la qüestió nacional, que es presta per tant al debat i a la discussió. Es dóna testimoni de l’existència d’un nou moviment anarcoindependentista català, que aporta una nova visió de l’independentisme. Aquest llibre, editat originàriament per l’editorial El Llamp, i reeditat per l’editorial Virus dins del marc de la III Mostra del Llibre Anarquista de Barcelona, aborda la revisió del concepte nació dins el pensament anarquista i la lluita anticapitalista. El col·lectiu Negres Tempestes engega la reedició del llibre perquè és uns dels pocs assaigs que d’una manera extensa explica, des del moviment anarquista dels Països Catalans, l’alliberament nacional des d’una perspectiva llibertària. A més, constata que durant les seves activitats realment hi ha interès per aconseguir algun exemplar del llibre que es trobava descatalogat. L’entén com un altra eina per estendre el debat i per trencar amb tots els tòpics i els dogmes que arrossega l’anarquisme pel que fa a l’opressió que els estats exerceixen per tal d’homogeneïtzar els seus territoris. Dins d’aquestes eines inclouen, entre d’altres, la realització del Bloc Negre de la manifestació de la tarda de l’onze de setembre o la publicació de la revista «La Rosa dels Vents». A la reedició afegeixen material actual (manifests dels últims blocs negres, articles…) i un epíleg de Jordi Martí i Font en el que explica els precedents i la concepció de l’edició original. També repassa la història d’alguns del col·lectius que han tractat el tema, com el ja citat Ikària, els valencians Recerca Autònoma i els propis Negres Tempestes. Per acabar dóna la seva opinió sobre la situació actual a les diferents branques del moviment anarquista, advocant per un «anarquisme catalanista».

«Vivim. Vivim. El que importa és que vivim i poc més importa que viure després d’haver abandonat la sagrada pàtria. El nostre tren ningú el mira amb compassió, però a nosaltres ens miren amb condescendència. Fugim, cap tribunal popular ens ha jutjat, ens jutja tothom, aquí i allà. El que sabíem de les nostres vides ha quedat enrere, ofegat sota una capa d’esdeveniments, res es pot saber ja mai més. Tampoc cal copsar ja res. Intentem comprendre lleis estrangeres. Ningú ens diu res, no se’ns explica res, ens demanen però no ens recullen, hem d’aparèixer, hem d’aparèixer aquí i després allà, però a quin país més acollidor que aquest, i no en coneixem cap d’aquesta mena, a quin país podem entrar? A cap. Amuntegats. Ens envien de tornada». A Els desemparats, Elfriede Jelinek denuncia, amb l’estil que la caracteritza, la hipocresia del discurs públic cap als refugiats en un món globalitzat on el capital financer és mòbil mentre les persones han de fer front a nombrosos obstacles socials.

Quins seran els valors predominants de l’era global? En un moment que molts creuen que s’estan perdent els drets fonamentals d’una democràcia responsable i participativa, Naomi Klein afirma que resulta impensable ignorar els fracassos del model econòmic actual i busca respostes a crisis ecològiques i humanes cada vegada més urgents: la propagació de la sida a l’Àfrica, la fam, les privatitzacions massives, la corrupció dels governs i, en definitiva, una economia dominada pels interessos d’una minoria i centrada en la recerca de beneficis a curt termini. A Barreres i finestres, Klein ens transmet els arguments i el coratge necessaris per intentar saltar les barreres que exclouen les persones d’uns recursos que permeten moure’s, expressar-se i aconseguir que els governants aprovin polítiques positives per a aquells que els han elegit. Barreres i finestres és, doncs, el relat d’un capítol únic en la història de la humanitat, la crònica de les persones que s’alcen contra les barreres per tal d’obrir finestres i trobar solucions als problemes que genera el nou ordre mundial.

Urgent i oportú, aquest llibre escrit per una de les pensadores més influents i compromeses de l’actualitat ens ofereix un vigorós xoc positiu que ens ajuda a entendre com hem pogut arribar fins on som ara i com podem, col·lectivament, unir esforços per subvertir la situació.

Oblida tot el que creies saber sobre l’escalfament global. La veritat, la pura veritat, és que el problema no rau en les emissions de diòxid de carboni, sinó en el nostre sistema. Però l’altra veritat és que podem combatre aquesta crisi existencial i transformar el nostre sistema esgotat en una cosa diferent i radicalment millor. En el seu llibre punyent i provocador, potser el més provocador de tots, Naomi Klein s’enfronta a un dels problemes més greus que amenacen la humanitat: la guerra que el nostre model econòmic fa contra la vida a la terra.

Aquest text és la resposta a un opuscle de Louis Blanc que aparegué el 1848 en defensa del «dret al treball». La reivindicació del «dret al treball» fou proposada en el decurs de la revolució del 1848, i ben aviat represa i caricaturitzada pels socialistes reformistes, nom que el mateix Louis Blanc s’hi atribuïa.